L'obra de David Martinez Bosch és un interrogant a la nostra sensibilitat: fa servir les dades del que habitualment conceptuem com a realisme i, no obstant, tant conceptualment com estèticament,

s'aparta del realisme escleròtic de tipus acadèmic que solem identificar amb el nom d'Escola d'Olot (l'escola actual, no pas la històrica), si bé n'utilitza els recursos més agraïts, pel que fa a la seva concepció del paisatge.

Al mateix temps, però, ni per la tècnica emprada (que no radicalitza les al·lusions fotogràfiques, entre altres coses perquè treballa del natural, és a dir, que s'insereix dins la tradició impressionista del "plenarisme"), ni pels formats, no es pot inserir dins l'hiperrealisme de factura nordamericana: no obstant, és capaç d'avançar en aquesta direcció, sobretot pel que fa a l'execució de certes natures mortes d'objectes poc convencionals (com unes espardenyes).

D'aquest corrent, a més, l'en separa el fet que adopta una actitud contemplativa davant de la realitat: la transcriu dins el que podríem anomenar un realisme tranquil.

Pel que fa a aquest paisatgisme, David Martínez està en possessió d'un llenguatge alhora apte i hàbil, que sap transportar damunt la tela acuradament els paisatges de muntanya (Oix i altres indrets), les esglésies romàniques o les catedrals gòtiques, l'estany de Banyoles, camps i muntanyes, sense caure en el virtuosisme estèril, però aportant dades sensibles sobre el color, la llum, les ombres, les hores del dia, les estacions i, particularment, un cromatisme molt ben estructurat i una curada composició, dins la qual els primers plans tenen també la seva importància. Igualment sap utilitzar de forma sensible i sense caure en efectisme gratuïts la textura, convertida en una mena de granellat que dóna qualitats volumètriques a la composició.

 

Jaume Fàbregas (Associació Internacional de Crítics d'Art)